30/06/2007

Crítica cançó
Bethânia: Doll inesgotable

Pere Pons

Em reptava un col-lega poca bands er inici del concert perquè li taral-legés alguna cançó de la Bethânia, i pràcticament havia de recorrer als clàssics de la llegendària gravació de La Fusa (1971) per ratificar segell inconfusible d’una de
les dives de la cançÓ brasilera. Es podría obrir una investigació per determinar com una veu com la seva, després de prop de 40 anys de carrera, conserva intacta la seva capacitat de convocatòria sense que hi hagi hagut els hits de rigor que acostumen a anar associats a tot artista de música popular.

Tan incontestable, però, resulta el seu reclam per al públic barceloní, com la virtut de fer valer el seu nom, la seva figura i el seu present, més enllà del repertori que dugui al sarró.

Bethânia es presentava ambd dos discos interrelacionats com a eix vertebrador del seu espectacle Dentro do mar tem rio: Mar de Sophia, a partir de poemes de Sophia de Mello, i Pirata, un recorregut pels rius de l’interior del Brasil. Una selecció que va ser condimentada amb clàssics de la música popular brasilera.

La travessia marítimo-fluvial va iniciar-se a contracorrent amb uns problemes de so que van fer témer una tempesta. Afortunadament els núvols van deixar pas a les clarianes i a poc a poc el muntatge va prendre una velocitat de creuer sobre aigües ja calmades. La banda, dirigida pel seu fidel guitarrista Jaime Alem, es va mostrar en tot moment més professional i efectiva que no
pas brillant i poderosa. I si tot va estar concebut perquè res no eclipsés Bethânia, val a dir que escassa va ser la comunicació de l’artista amb el públic. Això si, entre rius, fonts, mars i oceans, el doll que brollava de la seva gola
va demostrar una capacitat de realimentació sonora genuinament inesgotable. Com si les seves arrels es transformessin en cant.