|
|
| |
|
Crítica flamenc 26/06/2007
Hi va faltar el pessic
Pere Pons
N'hi ha de més famoses, més mediàtiques, més populars, més carismàtiques, més esplèndides, més espectaculars, però ella ès la més gran. Carmen Linares ès la cantaora per excel-lència del nostre temps. El seu quejío beu directament de la tradició del jondo femení més consagrat -de la Perla de Cádiz a la Niña de los Peines- i es recrea en les cançons populars de poètica lorquiana amb aturada al flamenc de cambra més exquisit (el amor brujo) i a la revitalizació contemporània dels cantes por derecho (Un ramito de locura).
Respon amb fidelitat a l'enunciat del festival que la va portar fins al Palau de la Música de Barcelona, perqué ella és realment única. No necessita excessos ni cops d'efecte, perquè el seu art llueix amb convicció i fermesa. És precisament ña senzillesa i la humilitat el que fa encara més
|
|
|
| |
|
palpable i superlativa la seva grandesa. De tot això en vam tenir una mostra excel-lent al llarg del seu recital al temple modernista. Una primera part destinada al repertori popular (Los peregrinitos, El café de Chinitas, Anda Jaleo i Los cuatro muleros) i un segon tram reservat al flamenc de forquilla i ganivet (tarantas, soleares, toná, seguiriyas, cantinas i bulerías) van completar un concert on tan sols un desjustat treball des de la taula de so i una poc incisiva participació dels músics de la part del cançoner -violí, faluta i contrabaix- van impedir que es produís el pessic.
Linares es va exhini¡bir excelsa en cadascun dels país, perfectament acompanyada per les guitarres granaínas de Paco Cortés i Miguel Ochando. La fascinació i la seducció del seu cante fins i tot ens van fer oblidar que al seu darrere hi havia un percussionista de luxe com Tino di Geraldo, injustament desaprofilat.
< volver
a las críticas
|
|
|
|
